La força d'estimar supera al desig d'oblidar

He estat un temps sense escriure en aquest blog, hauria pogut escriure coses precioses.
He passat uns mesos fenomenals. Vaig coneixer una noia, una noia que ha conseguit omplir un forat que quedava a la meva vida. I em va costar, oi tant que em va costar. Pero finalmentvam ser algo. Poc a poc, no cal correr. Estavem molt bé junts, ja o crec. Hem fet una gran cantitat de coses. Vam passar una festa major de Sabadell fantastica, hem passat nits d'amagat a diversos llocs, em passat dies a cadaques, he anat a port aventura, hem dinat barbacoes a casa d'amics, hem celebrat el sant d'altres amigues... i així podria escriure una gran llista de coses que em fet junts. Però lo mes important de tot es que ens ho hem passat be, que hem estat bé l'un amb l'altre. Fins i tot m'atreveria a dir que ens hem enamorat. Amb ella e desvobert coses que encara no habia probat. Amb ella e perdut la noció del temps. Amb ella m'he adormit moltes nits sentint la seva veu. La seva dolça veu. Aquella veu que de tant en tant em deia que m'estimava una mica més... Ara tot aixó s'ha acabat. Sí. Tot aixó que pot semblar tan maco d'un dia per l'altre s'ha acabat. S'ha esfumat, ha quedat en el oblit, a passat a la historia. Que com pot passar aixó? Jo no tinc la resposta. No soc amo d'aquesta resposta. La resposta nomes la te ella. Diu que la darrera setmana la vaig agobiar. Agobiar perque durant cinc dies no ens vam veure ni cinc minuts i la trucava cada nit per preguntar-li com li anava el dia. Aixo es l'unic que vaig fer. Si en algun moment m'he equivocat, o sento, de debó, no era la meva intenssió. M'ha dit que vol ser amiga meva, que vol que tot torni a ser com era avans de que hagues passat res. Mai despreciaré la seva amistat. Mai. Lo unic que no se com podre fer-ho per no dir-li que l'estimo, que per a mi no hi ha res mes gran en el mon que poder fer un petó als seus llavis. Que, simplement, agafant-la de la ma, em puc sentir l'home mes feliç del món. La meva socorrista a decidit que dec ofegar-me. Es la seva decissio, la respecto, pero no la comparteixo.
I despres de tot aixó, només et puc dir una cosa: T'estimo.

Escolta’m, si ets aquí, vull que sàpigues,
Que aquestes quatre lletres neixen per ser tu la reina,
La reina de la meva inspiració,
La que desperta en mi la passió,
Donant sentit a tot el que no ho té,
I em paro aquí... per dir-te.. que t’estimo.

Escolta’m, si ets aquí, vull que sàpigues,
Que segueixo aquí sentin-te amb aquesta por,
Per que no aguantes,
I el cor s’et distregui per moments,
I t’oblidis de mi...
Que envejosa és la distància,
També va voler formar part de lo nostre.

I ara.. que en aquest escrit et toca...
Que tremola d’emoció,
Que les seves paraules volen com bojes a l’anyorar-te,
I ara... si veus com et ploren,
Pensa en mi, necessito tant veure’t

Escolta’m, si ets aquí, vull que sàpigues,
Que no t’oblido,
Que no hi ha distància que ens separi,
Que a vegades caic en el record,
De les teves mans amb les meves mans,
I em fan somriure,
Així em sento feliç, dintre d’aquest tristor que m’està destrossant.

I ara.... si veus com les meves llàgrimes ploren,
De saber que no et tindré com sempre,
Que ja no tornaré a notar els teus llavis fent-me un petó
Que dels teus llavis no tornarà a sortir la paraula t’estimo.
Aquella paraula que em feia aixecar-me cada dia.
Pensa en mi... necessito tant veure’t..